”¿Perdó? Villano Antillano? Però què és això! Tu ho sabies?”
La sorpresa d'una parella que, poc després de les set de la tarda, accedeix al Primavera Sound. Han comprat una entrada per a la jornada d'aquest divendres en la revenda oficial del festival. Són de Barcelona, una minoria al recinte.
I no, l'altra meitat de la parella tampoc no sabia que Malvat Antillà actuava en el Primavera Sound.
És un dels secret xous amb què l'organització sorprèn els assistents aquest divendres. Una autèntica bomba musical (i política) des que, el 2022, va gravar amb Bizarrap i es va convertir en la primera artista trans en escalar fins al Top 50 global de Spotify. I fins al cinquè lloc en el rànquing hispà de Billboard.
L'afluència és amazònica a aquesta hora, desenes de persones per segon. Molts no s'adonen del Secret Show que ha preparat Primavera Sound, al costat de l'entrada, en un container que la marca Adidas descriu com The sound of the originals.
Potser 200 o 300 persones es queden rere la caixa de metall, arriben i arrenquen, d'altres estan. El reclam des de les profunditats del festival és massa poderós, tothom té pressa per entrar; pocs metres més endavant està el folk de la banda d'Alabama Waxahatchee, és perfectament audible fora de l'àmbit sonor de Villano. Però molts es queden, molts reconeixen a l'estrella porto-riquenya del rap, que ara canta sobre la tapa, una mica inestable, del container obert de xapa.
Les seves rimes són enganxoses, fàcils. La tapa, la xapa.
Trenta minuts i una desena de temes, tot proclames, tot missatge, tot lluita LGTBI. És una de les consignes del festival, amb diverses oficines que vetllen pels drets de qualsevol que se senti en aquelles sigles.
Villano Antillano és de rima fàcil, enllaça l'aranya, l'estranya, la manya. La noia robòtica, sicótica, estrambòtica, diabòlica. Celine Dion, champion, papa Jones. Jo vaig a poc a poc, i tu et vas tirar com un boig. Astúcia, “rubia”, boquisucia.
Entre tema i tema, la seva verborrea també rima: “Sempre hi ha hagut mariconas que fem coses ben cabronas”. També demana més volum, però l'espai a l'aire lliure és així de volàtil. A la taula de so, un avís: el so no sobrearà els 98 decibels. L'aire de la tarda els hi porta.
Villano Antillano canta, o rapeja, en castellà i anglès, 30 minuts clavats. Aquí la puntualitat és calvinista, purista, futurista.
Al final, baixa del container i és una més entre el públic. Les fans s'arremolinen al seu voltant, es fan selfies, felices. Una d'elles busca un bolígraf. Només La Vanguardia en té un (segurament en diversos quilòmetres al voltant). Aquell Pilot arriba a la mà de Villano, la fan s'obre la camisa, s'aparta el sostenidor i el molt malvat, sol·lícit, li escriu una dedicatòria a un pit. La fan no està per a selfies, però quinze mòbils l'enfoquen: “Ni se us ocorri pujar-lo, eh!”. No diu res d'explicar-ho. Torna el Pilot.
